Descarrega la versió en gran format: Cara A | Cara B

Descarrega la versió en gran format: Cara A | Cara B

Descarrega la versió en gran format: Cara A | Cara B

En memòria dels lluitadors antifranquistes Antonio Gutiérrez Díaz, Gregorio López Raimundo i Francesc Candel, que ens han deixat recentment.

Amb aquest número, Propagant tanca una sèrie de quatre números dedicats a la Memòria Històrica, temàtica que ha ocupat l'activitat de la nostra associació en el darrer any i mig. Hem repassat de la manera més divulgativa possible la IIa República, el Front Popular, la Guerra Civil, el Franquisme i, amb l'actual número, la Transició a la Democràcia. Ho hem volgut fer, creativament, recuperant i homenatjant la revolució artística que van realitzar els il·lustradors, fotògrafs i dissenyadors republicans en la seva lluita contra el feixisme i per les llibertats. Volem agrair des d'aquest espai el suport rebut per part del Programa del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, que ha afavorit molt positivament la realització de molts i interessants projectes de recuperació de la memòria provinents del teixit associatiu. Així mateix, volem aprofitar per enviar salutacions cordials a totes les entitats, institucions i particulars que han treballat per la formació d'una coordinadora unitària com la Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya (www.coordinadoramh.org). Els darrers mesos ens han demostrat que, quan parlem de Transició, parlem d'un procés que es troba encara en marxa, de ferides obertes que encara no s'han tancat adequadament. Cal mirar el futur, però amb la certesa que hem après prou dels nostres errors i que hem estat capaços de dignificar la memòria de les víctimes de la dictadura. Una altra cosa, no seria justícia.

Els 60:
TEMPS DE MIGRACIONS I ESPECULACIÓ URBANÍSTICA

El 1962, com a conseqüència d'una onada de vagues, va ser declarat l'estat d’excepció a Astúries, Biscaia i Guipúscoa. Aquell mateix any va celebrar-se el casament de Juan Carlos de Borbón i Sofia de Grècia. Mentrestant, ETA, fundada l'any 1959, emprenia una tàctica de segrestos contra els empresaris bascos per donar suport a les reivindicacions dels obrers en vaga. El règim va respondre amb més repressió, detencions i execucions. Les vagues del 62 a la indústria catalana van afavorir la creació l'any 1964 de les Comissions Obreres que, juntament amb els altres sindicats clandestins (CNT, UGT i la USO) aglutinaven la major part dels treballadors. L'any 1966 es va fundar el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona que aplegava els estudiants per la democràcia. El règim, per la seva banda, aprovava la Llei de Premsa i Impremta, que relaxava tímidament la censura. En matèria econòmica, entre el 1961 i el 1973, la situació internacional va permetre una etapa de creixement especialment significativa en els sectors de la indústria i els serveis. Les inversions estrangeres van arribar atretes pels costos laborals reduïts i la manca de drets sindicals. El desenvolupament i l'emigració massiva a l'estranger van fer disminuir l'atur. Va tenir lloc un veritable èxode massiu, des de les zones rurals cap a les zones industrials i cap a l'exterior, a altres països d'Europa. Milers de famílies van arribar a Barcelona a la recerca de feina i oportunitats, procedents d'Andalusia, Extremadura, Castella o Galícia. L'economia es va veure afavorida pels ingressos del turisme, la inversió estrangera i les remeses dels emigrants, però també van augmentar les desigualtats socials. El dèficit d'habitatge es va reduir amb campanyes de construcció massiva de gestió privada, la qual cosa va permetre aplegar grans fortunes a empresaris propers al règim. El gruix d'aquesta construcció es va produir en la perifèria de les grans ciutats, però sense una planificació urbanística prèvia, fet que amb el temps va derivar en la consolidació de ciutats dormitori massificades i sovint amb nombroses manques de serveis comunitaris. Així mateix, es va estendre el barraquisme a les zones més pobres de la perifèria. No obstant això, el lent desenvolupament va afavorir l'emergència d'una fins llavors inexistent societat de consum. Van poder incrementar-se les prestacions sanitàries i els sistemes de pensions. La Seguretat Social es va estendre per primera vegada a la majoria dels ciutadans. A finals dels 60, dos terços de les llars disposaven de televisor i una quarta part tenia cotxe. La societat de consum va afavorir la mobilitat i l'accés a la informació. Això va permetre la penetració d'una nova mentalitat més liberal i europea: l'església va començar a perdre influència en la societat, la penetració de la cultura estrangera va afavorir certa obertura intel·lectual. El 1969 Franco nomenava Juan Carlos de Borbón com a successor. També es presentava a les Corts franquistes un avantprojecte de Llei de Perillositat Civil i Rehabilitació Social que, entre d'altres coses, considerava el col·lectiu homosexual com a un conjunt de membres perillosos i susceptibles de ser reeducats. Es creaven les Comissions de Solidaritat per protegir els lluitadors i les seves famílies, per combatre la dictadura, per ajudar els represaliats, acomiadats o encarcerats i denunciar públicament les injustícies del règim.


Els 70:
LA LLUITA CLANDESTINA CONTRA EL FRANQUISME

A finals dels 60, una nova generació de joves que no havien patit la Guerra Civil i la repressió de la postguerra van començar a incorporar-se a la lluita clandestina contra el franquisme. Aquesta nova fornada de joves compromesos va nodrir les bases de partits, sindicats i tota mena d'associacions clandestines que al marge de la llei treballaven en un doble front: guanyar drets en els diferents àmbits de lluita i denunciar la il·legitimitat i la brutalitat del règim franquista. Les vagues de treballadors, l'ampli suport popular a les reivindicacions de les Comissions Obreres, les mobilitzacions estudiantils i la manifestació oberta de formes de cultura que transgredien la llei vigent van tornar-se cada vegada més habituals. Per la seva banda, l'avançada edat del dictador i el seu delicat estat de salut van començar a crear tensions internes per la successió entre els cercles de poder que fins llavors s'havien mantingut units al voltant de la figura de Franco. Davant dels sectors més reaccionaris que es negaven a acceptar cap canvi en el sistema, van aparèixer petits grups de dissidents que s'adonaven de la necessitat que l'Estat espanyol iniciés un procés de reformes que l'apropés a les dinàmiques de les democràcies capitalistes europees. El 20 de desembre de 1973, ETA assassinava el president del govern, l’almirall Carrero Blanco, en un brutal atemptat al centre de Madrid. Aquell mateix any, començava el procés "1001" contra dirigents de CCOO. Les condemnes del Tribunal de l'Ordre Públic van ser molt dures amb els sindicalistes. Les Associacions Veïnals, nascudes a mitjan 60, van començar a adquirir un protagonisme central en les mobilitzacions contra el règim i van esdevenir veritables focus d'activitat política davant de la impossibilitat de manifestar les reivindicacions ciutadanes a través de canals mínimament democràtics. L'explosió de compromís social amb el canvi de règim va portar a la fundació de centenars d'associacions dedicades a la defensa de col·lectius específics: moviments feministes, antipatriarcals, per la llibertat sexual, en defensa de les classes més pobres als suburbis de les ciutats o per la integració social dels immigrants d'altres punts de l'Estat Espanyol. Per un altre costat, diversos col·lectius professionals mantenien una ferma oposició silenciosa a la dictadura, entre els que destaquen un important col·lectiu d'advocats laboralistes que van intervenir de manera activa en aquesta lluita clandestina, assessorant legalment els treballadors, assumint riscos que els va portar en molts casos a la presó. En l'àmbit estrictament polític, durant tot el franquisme el PSUC va ser el partit polític més constant i representatiu de la lluita antifranquista a Catalunya, convertit en un veritable moviment de masses que agrupava de forma clandestina milers de militants i que gaudia de la simpatia d'amplis sectors de la societat contraris a la dictadura. No obstant això, el congrés del PSOE a Suresnes (França) l'11 d'octubre de 1973, en el qual, el carismàtic Felipe González va ser escollit Secretari General, va obrir la porta a una oposició més moderada al règim que va rebre el suport de partits polítics internacionals com el Partit Demòcrata dels EUA. Així mateix les forces opositores van aconseguir formar diverses plataformes unitàries com la Junta Democrática el 1974 o la Plataforma de Convergencia Democrática el 1975, que van acabar aplegant-se el 1976 en la Coordinadora Democrática o "Platajunta". El 20 de novembre de 1975 moria el dictador Francisco Franco. Dos dies més tard, Juan Carlos I de Borbón era proclamat Rei davant les Corts i el Consell del Regne. El 12 de desembre s'estrenava el primer govern de la monarquia presidit per Carlos Arias Navarro i poc després per Adolfo Suárez. Després de dos anys de multitudinàries mobilitzacions en exigència d'una reforma democràtica, desenes d'atemptats violents per part de grups d'extrema dreta i d'extrema esquerra i una forta inestabilitat social, a mitjans de 1977 s'iniciava un procés obert de reformes: el 9 d'abril es legalitzava el PCE, el 28 d'abril, els sindicats i, finalment, el 15 de juny se celebraven les primeres eleccions legislatives des de 1936, en les que la UCD d'Adolfo Suárez obtenia majoria al Congrés dels Diputats. Els parlamentaris escollits en les eleccions democràtiques van ser els responsables de la redacció de la nova Constitució que va ser aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978, amb el suport del 87% dels electors i un 32 % d'abstenció.

Els 80:
LA TRANSICIÓ

La dècada dels 80 va començar amb els resultats d'unes primeres eleccions municipals en les que els partits d'esquerra havien resultat clarament vencedors a les principals capitals urbanes. La victòria de l'esquerra va permetre la reorganització dels moviments socials de base i l'entrada en les institucions de forces treballadores i populars. El 20 de març de 1980 van celebrar-se les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, tot just abans s'havien celebrat a Euskadi. Jordi Pujol va obtenir la presidència de la Generalitat després de 40 anys de suspensió de la institució. Malgrat tot, el procés de reformes es va veure sacsejat el 23 de febrer de 1981 per l'intent de Cop d'Estat d'alguns militars entre els quals es comptaven Antonio Tejero i Milans del Bosch. Durant diverses hores, el Congrés dels Diputats va romandre segrestat per membres de la Guàrdia Civil mentre els tancs sortien al carrer a Madrid, València i altres capitals de província. La intervenció per televisió del rei Juan Carlos, en la que sol·licitava la retirada dels tancs i la no interferència dels militars en el procés de reformes democràtiques, va aturar els colpistes. Van ser jutjats, expulsats i condemnats a presó. Poc temps després van ser amnistiats. El 23F va marcar un moment clau en el procés de reformes iniciat i va consolidar la figura del monarca als ulls de l'opinió pública. Malgrat tot, no va ser fins la victòria del PSOE a les eleccions generals de 1982 que el procés de reformes va començar a traduir-se en polítiques socials. En efecte, tot just arribar a la presidència del govern, l'equip de Felipe González i Alfonso Guerra va impulsar tot un seguit de mesures progressistes urgents com la setmana laboral de 40 hores o l'establiment del període de vacances en 30 dies. Per altra banda, el govern socialista va haver de fer front a qüestions impopulars com l'entrada d'Espanya a l'OTAN, a la que el PSOE s'havia oposat històricament però que es plantejava com un requisit necessari per ingressar a la Unió Europea. La disconformitat del poble basc en el resultat del procés s'havia evidenciat amb la victòria del No a Euskadi en el referèndum de la Constitució i va servir de pretext a ETA per reprendre la seva activitat armada. La lluita contra el terrorisme es va convertir en un dels principals maldecaps del govern socialista que a finals de la dècada va veure minada la seva credibilitat per les acusacions de corrupció i guerra bruta contra el terrorisme.


Els 90:
L'ESTAT ESPANYOL A LA UNIÓ EUROPEA

La primera meitat dels anys 90 va estar marcada per la increïble projecció internacional que la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, l'any 1992 , va comportar per a Catalunya i per a l'Estat espanyol. Les olimpíades van suposar una important renovació urbanística per a la ciutat de Barcelona que va modernitzar algunes de les seves principals infraestructures i va saber aprofitar l'oportunitat per a convertir-se en un dels principals focus d'interès econòmic i cultural del sud d'Europa. L'any 1996, el Partit Popular va guanyar les eleccions generals i José Maria Aznar va ser designat President del Govern. Durant aquesta etapa, el govern va accelerar les polítiques liberalitzadores fixades per la Unió Europea en el Tractat de Maastrich en vistes a l'establiment d'una moneda comuna. Les principals empreses estatals van ser privatitzades. La lluita contra el terrorisme va esdevenir un dels eixos centrals de la política d'Aznar, així com l'aplicació d'altres mesures liberals per a la flexibilització del mercat de treball i la introducció d'importants beneficis fiscals a les empreses. L'any 1999, Espanya abandonava la pesseta com a moneda de curs legal per adoptar l'Euro.

Descarrega la versió en gran format: Cara A | Cara B

El terror franquista va causar a Catalunya:
65.000 Morts en els Camps de Batalla i 180.000 ferits, 5.600 Morts en bombardejos sobre població civil,
8.000 morts en execucions i afusellaments en els primers anys de postguerra,
25.000 espoliats de les seves propietats per tribunals il·legals, 270.000 empresonats per motius polítics,
més de 4 milions de catalans reprimits per parlar la seva llengua.

Dedicat al jove Carlos Javier Palomino, recentment assassinat pels feixistes.

Des de les pàgines d'aquesta publicació sempre hem mantingut que la Memòria és un tema d'actualitat. Afortunadament, durant els últims mesos, la Memòria ha estat un tema central en l'agenda de tots i totes. Amb el projecte de Llei de la Memòria Històrica, el Congrés dels Diputats ha reconegut amb el seu debat els esforços de tantes associacions, institucions i particulars que durant dècades han treballat per salvar la història de l'oblit i recollir el testimoni de milers d'herois anònims que van arriscar i perdre la vida en la defensa dels valors socials més elementals: la democràcia i la llibertat.

La Llei de la Memòria Històrica ha estat positiva perquè recull l'opinió majoritària dels qui pensen que el franquisme va ser un dels períodes de regressió més foscos de la història contemporània i un dels majors atemptats moderns als drets universals de l'home. La Llei deixa en minoria els qui segueixen defensant que el franquisme va ser una mena de mal menor al perill imaginari d'un poder veritablement popular que situava l'Estat Espanyol a l'avantguarda dels Estats europeus en matèria de democràcia i drets socials.

No obstant això, la Llei no és suficient. Cal seguir treballant per recuperar la memòria, condemnant totes i cadascuna de les atrocitats del feixisme, restituint la dignitat de totes les víctimes tal com s'ha fet i s'està fent a molts altres països que han patit dictadures similars, estudiant les causes i els interessos que van fer possible aquell obscur període de la nostra història, per assegurar-nos que mai no torni a repetir-se.

1936
La conspiració contra el govern democràtic del Front Popular comença a gestar-se la primavera de l'any 1936, durant el desenvolupament d'unes maniobres militars a Ketama. El Cop d'Estat militar és encapçalat i dirigit pels generals José Sanjurjo, Emilio Mola i Francisco Franco. Bona part del seu exèrcit el formen mercenaris reclutats entre les classes més pobres de la societat marroquina. Està previst que sigui un aixecament per etapes, però la intervenció de la Guàrdia d'Assalt, fidel a la República, fa que es precipitin els esdeveniments. En ser descoberta la conspiració, Mola decideix iniciar anticipadament l’aixecament el 17 de juliol de 1936. El dia següent, el 18 de juliol, obté el suport de diversos cossos de l'exèrcit a la península, però fracassa a Cantàbria, Astúries, Euskadi, Madrid i Barcelona. El govern republicà actua amb força eficiència, en la direcció de les seccions de l'exèrcit fidels a la democràcia, en la crida a la ciutadania a la defensa de la República, en l'organització de les primeres milícies antifeixistes i en la sol·licitud de solidaritat internacional. La societat civil catalana s'aboca en la defensa de la República: entitats, associacions, clubs, partits, sindicats, gremis i agrupacions de tota mena es posicionen majoritàriament en defensa del govern legítim i democràtic escollit a les urnes. El 8 d'agost França tanca les seves fronteres. Al setembre, la Internacional Comunista aprova la creació de les Brigades Internacionals de voluntaris per lluitar contra l'aixecament militar a l'Estat espanyol. A l'octubre, els nacionals inicien l'ofensiva contra Madrid. Franco és nomenat Cap d'Estat i Generalíssim. El dia 7 de novembre el Govern es trasllada a València. Onze dies més tard, Alemanya i Itàlia reconeixen oficialment el règim franquista. Itàlia envia milers de "voluntaris" a lluitar al costat dels nacionals. El III Reich alemany comença a proporcionar ajuda militar a l'exèrcit de Franco. Mentrestant, Gran Bretanya, França i la resta de països occidentals es declaren neutrals.

1937
La Legió Còndor de Hitler arriba a Espanya i el 26 d'abril bombardeja la ciutat de Guernica, a Euskadi. Provoca la mort de centenars de civils i obté una generalitzada crítica internacional. Dos dies més tard, els homes de Franco entren a la ciutat. El bàndol republicà a Catalunya es comença a dividir entre els defensors d'unir la sort de la república a la d'una revolució socialista i els partidaris de guanyar la guerra contra el feixisme primerament per evitar que la ideologia nazi segueixi el seu impuls ascendent a Europa. Les diferències estratègiques dels dos bàndols s'evidencien també en la concepció de l'exèrcit: uns són partidaris de mantenir les milícies, els altres de coordinar un exèrcit popular. El maig de 1937 es produeixen a Barcelona els coneguts com a Fets de Maig, incidents que enfronten la CNT i el POUM amb el PSUC, ERC i Estat Català. Finalment la via de mantenir el Front Popular contra el feixisme s'imposa per la relació de forces populars i el condicionament de l'ajuda internacional. Mor el general Mola, i Franco es reafirma com a líder indiscutible. El govern republicà llança llavors una forta contraofensiva a l'àrea de Madrid, que els feixistes aconsegueixen aturar amb moltes dificultats. Fou la coneguda Batalla de Brunete. Després d'aquest incident, la batalla de Belchite a l'Aragó és un intent republicà de fer més lenta l'ofensiva nacional cap al Nord. En arribar la tardor, els nacionals són a les portes de la ciutat de Santander. Després de dos mesos de batalla, i malgrat la dura resistència dels asturians, Gijón cau a finals d'octubre. Poc després cauen Bilbao i Santander. A finals d'any, el Vaticà reconeix Franco com a legítim Cap de l'Estat espanyol.

1938
Després de la llarga Batalla de Terol, els revoltats inicien una forta ofensiva sobre Aragó i Castelló, amb l'objectiu de dividir en dos parts les zones controlades pel govern republicà. El 14 d'abril, els nacionals aconsegueixen arribar al mar Mediterrani. La Batalla de l'Ebre comença el 24 de juliol i acaba el 26 de novembre. La campanya militar és un èxit, però el canvi en la situació internacional, amb l'acord de francesos i britànics amb Hitler a Munic i la concessió de Txecoslovàquia al III Reich, destrueixen els últims vestigis d'esperança dels republicans en una aliança internacional antifeixista amb les grans potències occidentals. La retirada de l'Ebre va determinar el resultat final de la guerra. Vuit dies abans de l'any nou, Franco colpejava amb el gruix del seu exèrcit contra Barcelona.

1939
Els feixistes prenen per les armes Catalunya durant els primers dos mesos de 1939. Lleida ja estava en mans dels militars revoltats des de l’abril de 1938. Tarragona cau el 14 de gener. Barcelona, a mans del general Yagüe, és derrotada el 26 de gener. Les tropes franquistes guanyen Girona el 5 de febrer. Cinc dies després de la caiguda de Girona, els últims combatents del bàndol republicà a Catalunya són derrotats. El 7 de febrer el govern republicà abandona Espanya. El president de la República, Azaña, dimiteix i ningú es designat per a substituir-lo. El 27 de febrer, els governs del Regne Unit i França reconeixen el règim de Franco. El 28 de març Madrid es rendeix a l'exèrcit feixista. Dies després ho van fer València, Alacant, Múrcia i Almeria sense resistència (havien resistit durant dos anys). El final de la guerra es proclama el dia 1 d'abril. Comencen les dures represàlies contra els vençuts, l'empresonament sistemàtic de milers de republicans i l'assassinat arbitrari de tots aquells que havien recolzat el Front Popular. Molts republicans van haver de refugiar-se a l'estranger, especialment a França i Mèxic.

Els 40:
REPRESSIÓ I AUTARQUIA

Entre el final de la guerra civil i el principi de la guerra mundial va transcórrer molt poc. Tal com havien alertat els republicans, la victòria del feixisme espanyol va encoratjar els grups de poder a Europa a donar suport a les polítiques de Hitler a Alemanya i de Mussolini a Itàlia, que eren vistes com un mal menor a les revolucions socials i populars. Malgrat haver-se aliat de manera oberta amb els feixistes europeus, davant la invasió de Polònia per Hitler, Espanya es va declarar neutral. La guerra civil havia deixat un rastre de destrucció i misèria que impedia a l'exèrcit espanyol proporcionar un suport efectiu als seus aliats. Res no va impedir però, que Espanya enviés a més de 18 mil soldats a lluitar contra el comunisme en la División Azul. Serrano Suñer, cunyat de Franco i Ministre d'Assumptes Exteriors, va expressar amb claredat la posició del règim amb la famosa arenga "Rússia és Culpable". Per la seva banda, milers de republicans exiliats a França van unir-se a la resistència antifeixista amb l'esperança que, vençuts els nazis a Europa, els aliats alliberarien Espanya. No obstant això, el Franquisme va assentar les seves bases mentre va durar la guerra a Europa. La solució que va donar el règim franquista a la penúria econòmica va ser l'autarquia, una política econòmica basada en la recerca de l'autosuficiència i el control total de l’economia per part de Estat. El mercat negre, l’estraperlo, i la corrupció generalitzada van apoderar-se de l'economia del país. Per afrontar l'escassetat d'aliments es van crear les "cartilles de racionament". La repressió de tots aquells i aquelles que havien col·laborat o recolzat obertament el Front Popular va ser especialment brutal durant els primers anys de postguerra: afusellaments, desaparicions, judicis sense garanties, detencions arbitràries, tortura sistemàtica, terror... Per mantenir-se en el poder, Franco es va aliar a l'interior amb tots aquells interessats en la derrota del Front Popular: l'església, l'exèrcit, les classes altes propietàries i l'aristocràcia espanyola. La monarquia va mantenir mentrestant una posició ambigua davant el panorama internacional: Alfons XIII havia abdicat i després va morir; el seu fill, Joan, va intentar distanciar-se públicament dels franquistes al final de la Guerra. Poc després, l'any 1947, la Llei de Successió reconeixia Espanya com a Regne i atorgava a Franco la potestat d'escollir el seu successor. Mentrestant, converses privades entre Juan de Borbón i el general Franco acordaven el trasllat de la família real a Estoril (Portugal). Cap al final de la guerra europea, Franco va iniciar contactes secrets amb les potències occidentals per tal d'allunyar-se dels seus aliats feixistes i evitar les possibles represàlies contra els vençuts. Per a sobreviure, el règim franquista es va guanyar la simpatia del president britànic Churchill i dels presidents americans Roosevelt i Eisenhower, davant dels quals es va presentar com a garantia que Espanya no serà mai aliada de socialistes ni de comunistes.

Els 50:
L'AMIC AMERICÀ

Les esperances que els republicans a l'exili tenien dipositades en els aliats van acabar amb el final de la guerra i el pacte de Ialta, en què l'Estat espanyol va quedar al marge de les negociacions. El franquisme va caure llavors en l'òrbita dels Estats Units d'Amèrica que el consideraven un excel·lent aliat a Europa. L'evident fracàs del model autàrquic i, sobretot, els canvis en el panorama internacional, van permetre que es produís un gir en la política econòmica. Es va aplicar una liberalització parcial en els preus, el comerç i la circulació de mercaderies. El 1952 es va acabar amb el racionament d'aliments. Aquestes mesures van fer possible certa expansió econòmica. La guerra freda contra el comunisme va propiciar que des del 1951 comencés a arribar l’ajuda econòmica esperada, encara que inferior a la rebuda pels països beneficiaris del Pla Marshall. Aquest incipient desenvolupament econòmic va provocar una important pujada de preus que va propiciar al seu temps un gran malestar social. La necessitat de reformes profundes en l'economia es va tornar evident. Finalment, Franco va permetre l'entrada al govern d'un grup de tecnòcrates de l’Opus Dei. Aquests nous ministres van dissenyar el Pla d'Estabilització de 1959, conforme a les directrius del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), que va suposar una ràpida i intensa industrialització del país. L'efecte social del Pla va ser l'emigració a l'estranger d'uns dos milions d'espanyols en els anys següents. Es va retallar la despesa pública, es va obrir l'economia a l'exterior, es va devaluar la moneda i es van facilitar les inversions estrangeres. El règim de Franco va demostrar que tenia habilitat per adaptar-se.

Descarrega la versió en gran format: Cara A | Cara B

L'única manera d'evitar "que vinga" la revolució...

és "fer" la revolució.

La millor manera de fer la revolució és fer cultura. Cal crear escoles per als xiquets, hòmens de demà. Però cal crear també biblioteques per als hòmens d'avui, que busquen cultura prop de la llar en les hores de descans, i no la troben. Joves! Propugneu la instal·lació d'una biblioteca popular en el poble i reclameu l'ajuda del consell municipal.

Text d'una octaveta de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València durant el govern del Front Popular

El triomf del Front Popular el febrer de 1936, va suposar un moment d'inflexió en la historia del nostre país. A diferència del triomf dels partits republicans l'any 1931, aquesta victòria responia a motivacions molt més profundes que un simple anhel de llibertat i democràcia i demostraven l'alt nivell de compromís social dels ciutadans i ciutadanes de les grans ciutats de l'estat.

L'any 1931, els partits republicans havien guanyat a les grans ciutats, on havien estat capaços de recollir el malestar general de la població, cansada dels successius governs despòtics dels anys anteriors. Els ciutadans i ciutadanes havien expressat a través de les urnes, per primera vegada des de feia molts anys, la seva voluntat de tenir un govern democràtic, representatiu del poble sobirà i deslligat d'institucions arcaiques com la monarquia. El triomf de 1931 va ser una victòria de la democràcia i va forçar la marxa del rei a l'exili i la convocatòria d'eleccions generals per al juny d'aquell mateix any.

Els partits republicans van tornar a guanyar a les eleccions generals i van consolidar l'expressió de la voluntat popular amb la creació d'un govern que va iniciar tot un seguit de reformes per tal de portar l'Estat Espanyol al capdavant dels estats europeus en matèria social i llibertats civils. Aquest procés va portar a la redacció de la Constitució de 1931 i, posteriorment, de l'Estatut de Catalunya.

No obstant això, bona part de les mesures d'aquell govern progressista van topar amb els interessos de les classes dominants de l'antic règim, que van oposar-se de manera oberta a les diferents reformes i van promoure l'ascens dels plantejaments més reaccionaris.

El desgast constant del govern, que no podia portar a terme bona part dels plans que havia projectat, va afavorir que una confederació de dretes espanyoles (la CEDA) guanyés les eleccions davant la desunió de forces progressistes, el novembre de l'any 1933.

El govern de dretes va aturar tot el procés de reformes en marxa i va retallar de manera ostensible l'autonomia de les nacions que havien assolit un cert grau d'autogestió. Així mateix, la persecució que es va dur a terme contra els líders obrers i la promoció de pistolers i grups d'assalt d'extrema dreta, van despertar en la classe treballadora un intens sentiment de lluita de classes que va afavorir els plantejaments dels sectors revolucionaris de la societat.

Tant els republicans d'esquerres, com els socialistes, els comunistes i els anarquistes sostenien que no n'hi havia prou amb la instauració de la República per tal de garantir la justícia i les llibertats i que era necessari que la riquesa fos compartida de manera justa per tota la societat, per tal que ningú no tingués prou poder per imposar el seu interès a la voluntat col·lectiva.

Cadascú a la seva manera i des dels seus postulats ideològics, tots els sectors de l'esquerra comprenien que la dreta era molt poderosa i que no estava disposada a perdre els seus privilegis de manera amistosa. En sentit contrari, la dreta demostrava el seu convenciment que promoure el feixisme era un mal menor necessari abans de permetre que un govern progressista dugués a terme un procés veritablement democràtic.

D'aquesta manera, el triomf del Front Popular el febrer de 1936 ha de ser entès com la victòria de les forces progressistes davant les forces reaccionàries i conservadores. El Front Popular no defensava ja la idea abstracta d'una República ideal, sinó que expressava l'exigència popular d'una República que dugués a terme polítiques realment progressistes i d'esquerres; revolucionàries, si era necessari.

És en aquest sentit que els valors propugnats pel Front Popular van més enllà dels valors republicans fonamentals per recollir bona part dels postulats del moviment obrer de manera àmplia i diversa. És per això que, les forces reaccionàries que, en aquell moment van veure perillar el seus privilegis, van decidir apostar clarament pel feixisme per imposar el seu ordre, encara que, per aconseguir-ho, els va caldre trair tots els principis democràtics i legals que formalment havien acceptat.

Descarrega la versió en gran format: Cara A | Cara B

L'any 2006 ha estat l'aniversari de dos esdeveniments de cabdal trascendència per a la historia del nostre país. D'una banda, el 14 d'abril, hem celebrat el 75è aniversari de la proclamació de la IIa República Espanyola l'any 1931. D'altra banda, el 18 de juliol hem recordat que fa 70 anys, el 1936, els militars en aliança amb les forces reaccionàries, van decidir alçar-se contra el govern legítim i democràtic de la República per imposar per les armes 40 anys de foscor sota la dictadura de la repressió i la por.

Malgrat tractar temes d'actualitat, des d'aquesta publicació hem cregut interessant dedicar dos números al record de la IIa República Espanyola, perquè precisament enguany la Memòria Històrica ha estat un dels principals temes de debat, tant al Parlament com al carrer.

Han estat necessaris gairebé 30 anys de democràcia parlamentària perquè la societat civil i les nostres institucions comencessin a parlar obertament i amb esperit crític d'un procés de transició que, malgrat haver-se presentat sempre com a model exemplar de canvi de règim, va ser en realitat una manera encoberta de defugir la justícia per part dels responsables i, tal com diu la cançó, "canviar-ho tot perquè tot seguís igual".

L'any 2006 vol passar a la història com l'any dels homenatges institucionals a les víctimes del franquisme, l'any de l'aprovació a Catalunya de la llei del Memorial Democràtic i dels debats parlamentaris sobre la memòria. No obstant això, l'any 2006 tornarà a passar a la historia com un altra ocasió desaprofitada de restaurar la dignitat dels milers i milers de víctimes de la repressió feixista, dels milers i milers d'herois anònims que van plantar cara amb coratge a la tirania de la ignorància i la brutalitat.

Aquest any era el moment que esperava la societat civil per al reconeixement moral i material de les víctimes del franquisme. Era l'hora de recordar que el Franquisme va ser un règim il·legal imposat per la violència i per damunt de les lleis a un govern legítim sorgit de les urnes. Era l'hora de recordar que la República era en aquell moment la més avançada forma de govern d'Europa occidental.

La societat civil porta molts anys treballant des de la base en tasques de recuperació de la memòria. La recerca i senyalització de fosses comunes, la salvaguarda dels testimonis orals, la restauració dels símbols denigrats pel feixisme i els actes d'homenatge a les víctimes de la repressió són només algunes mostres de la intensa tasca que es porta a terme en silenci i amb gairebé cap ajuda institucional. En sentit contrari, els successius governs, segueixen atemorits de portar endavant el que la societat reclama des de fa 70 anys: memòria i justícia.

L'any 2006 novament els arguments que apel·len a "no remoure el passat, viure el present i mirar el futur" semblen tornar a imposar-se als que es pregunten "quants anys són necessaris per fer justícia?". Segons la Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya, "el Consell de Ministres ha aprovat un projecte de llei de la Memòria Històrica i Democràtica que no anul·la els consells de guerra, que no repara ni moralment ni materialment les víctimes, les seves famílies, les institucions i les organitzacions que van patir les represàlies".

Des d'aquesta publicació, volem aprofitar l'ocasió per aprofundir en l'origen i el sentit bàsic dels Valors Republicans, per deixar constància dels valors que defensaven els qui tant dignament van viure i morir en defensa de la República de les Idees, fent un front comú contra l'Imperi de la Ignorància.



República. Del llatí Res Pública, cosa pública o assumptes públics, traducció llatina del terme grec politeia, que fa referència a la polis (ciutat). Actualment s'usa per designar la forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.

La idea de la República enfonsa les seves arrels en una època més remota encara que l'època del cèlebre filòsof Plató que la va fer famosa en un dels seus discursos.

Els il·lustrats francesos que a mitjans del segle XVIII havien portat endavant l'empresa de recopilar tota la informació en una enciclopèdia, van deixar a les generacions posteriors els testimonis de tota una sèrie de jaciments, mites i descobriments que documentaven amb claredat la pervivència en el temps de tota una rica tradició republicana o il·luminista.

Bona prova de tota aquesta tradició pot trobar-se a l'obra Les Ruines de Palmira del Compte de Volney, intel·lectual francès que va participar activament a la Revolució Francesa de 1789 malgrat provenir d'una família aristocràtica. Volney es pregunta sobre l'orígen de les religions i dels imperis i les causes de la seva decadència per, al final, arribar a la conclusió que "els homes es divideixen en enganyadors i enganyats".

Tal com ens mostra Volney, una gran part de la iconografia i els símbols dels republicans francesos del 1789 van ser adoptats del Mitraisme, una antiga tradició d'arrels iranianes que es va difondre per tota Europa i Àsia de la mà dels navegants frigis, de manera molt important alguns segles abans que el cristianisme. Els mitraistes eren gnòstics, és a dir, consideraven que Deu és el coneixement, i defensaven una visió igualitària de la societat on tots eren considerats germans. Apel·laven a la llibertat, la igualtat i la fraternitat dels homes i les dones i prenien part en la lluita contra la esclavitud. El nom de Mitra significa Amic en hindú, on encara avui és venerat entre molts altres cultes com al salvador.

Els republicans francesos van rescatar del passat diversos símbols dels mitraistes: el barret frigi, tan similar a la típica barretina catalana, era un símbol de la llum adoptat de manera igualitària tan per homes com per dones; les famoses representacions de la República com una dona que sosté la ciutat com una corona sobre el seu cap s'inspiraven en les antigues representacions de la deesa mare terra, Deméter per als seguidors de Mitra; les representacions que el neoclassicisme va fer dels valors de la Llibertat, la Justícia i tants altres valors republicans, s'inspiraven de manera conscient en les iconografia solar dels mitraistes i el seu sentit està tant arrelat a la consciència popular que ja ningú no recorda el seu origen però tothom comprèn el seu significat.

Descarrega la versió en gran format: Cara A | Cara B

A l'Estat Espanyol van produir-se durant l'any 2005 més 700.000 accidents laborals, dels quals 1.454 van ser mortals. Cada dia moren de mitjana tres persones durant el transcurs de la seva activitat laboral. Aquestes dades són ostensiblement millors que les registrades durant el 2004, en el que 7 persones van morir diàriament per accidents en el treball.

En el cas de Catalunya, l'any 2004 va morir de mitjana 1 persona cada tres dies, dada que, malgrat resultar molt positiva en comparació amb la mitjana de l'Estat, resulta insuficient si es pren com a referència l'índex de sinistralitat laboral de la Unió Europea.

Els elements que es perfilen com a causes principals d'aquesta situació són, segons tots els indicadors, tot un seguit de mancances i abusos ja habituals en el nostre mercat laboral. Per una banda, ens trobem amb mancances en formació professional, en recursos per part de les administracions públiques en el control i la inspecció de treball, en la prevenció de riscos i el compliment de la legislació vigent per part de les empreses. D'altra banda, ens trobem amb abusos en la utilització de les Empreses de Treball Temporal, en l'espiral d'externalització i subcontractació, en l'explotació habitual de treballadors/es per part de les empreses.

En aquest sentit, és interessant recordar que el polèmic procés de regularització d'immigrants que va dur a terme recentment el govern central, va suposar una amnistia per a més de 700.000 empresaris que van reconèixer estar fora de la llei per tenir contractats treballadors immigrants de manera il·legal. De la mateixa manera, la Unió Europea ha fet incís en els darrers anys en assenyalar l'alt nivell de economia submergida del mercat espanyol.

Comissions Obreres va alertar en un informe del passat mes d’agost de 2005 dels perills de l’alt nivell de precarietat i temporalitat en el mercat laboral català. L’informe demostra que l’elevada temporalitat dels contractes i la subcontractació sistemàtica repercuteixen directament sobre la sinistralitat laboral.

Segons les xifres de sinistralitat del 2004 els treballadors i treballadores amb contracte temporal tenen més del doble de possibilitats de patir un accident de treball. Mes concretament, al 2004 la població treballadora eventual van tenir un índex d’incidència de 10556,63 per cada 100000 treballadors, en canvi entre els treballadors i treballadores amb contracte fix l’índex d’incidència va ser de 4712,67. Aquesta mateixa situació és la mateixa en el cas de cadascun dels tipus de gravetat (accidents lleus, greus o mortals). En tots ells, l’índex d’incidència dels contractes temporals és molt superior al dels contractes fixos. Tanmateix, aquesta situació es repeteix any rera any i confirma, lamentablement, la tesis de CC.OO. que la precarietat i la temporalitat són factors de risc.

Entre les causes que fan que la temporalitat dels contractes incrementin les possibilitats de patir un accident de treball es troben la manca d’informació i formació dels treballadors eventuals respecte als riscos inherents a la seva feina, així com que siguin contractats per tasques on, pels riscos específics existents, caldrien persones altament preparades i amb situacions laborals estables, de manera que s’evitaria l’assumpció de riscos innecessaris amb l’afany legítim de mantenir el seu lloc de treball.

Es per això que en els sectors amb més temporalitat, com són la Construcció i l'Agricultura, es donen els índex d’incidència més alts (11546,6 i 8460,3 respectivament), molt per damunt de la mitjana catalana (6129.5).


Construcció: Precarietat i Sinistralitat Laboral


PERILL: COMPETITIVITAT EMPRESARIAL

Tothom sap que en un sistema d’economia de mercat, les empreses competeixen per fer-se amb una posició dominant a l’hora de vendre els seus productes o serveis. Després de tot, la finalitat d’una empresa és guanyar el màxim de diners possible, i els empresaris tenen dues maneres bàsiques de fer-ho: pujar el preu dels seus productes o abaratir-ne el costos.

Per pujar el preu dels productes o serveis i seguir sent competitiu, cal que l’empresari ofereixi com a contrapartida una qualitat més gran d’allò que ven. En cas contrari, s’arrisca que un competidor doni el mateix per menys diners, amb la qual cosa, el negoci deixa de ser competitiu. Per obtenir més qualitat, els empresaris han d’invertir temps i esforços en Investigació i Recerca. No obstant això, la dinàmica de les empreses de l’Estat espanyol mostra que la gran majoria ha optat per mantenir la competitivitat a través de l’altra via: abaratir els costos.

Per reduir els costos de producció, els empresaris poden emprar materials de més baixa qualitat, pagar menys als treballadors i les treballadores o fer-los treballar més per menys diners.

Una tercera via per aconseguir preus més baixos és incomplir les lleis.


PERILL: PRECARIETAT LABORAL

Els empresaris de l’Estat espanyol poden estar orgullosos de comptar-se entre els que més beneficis tenen de la Unió Europea. Malauradament, haurien de sentir-se també co-responsables de l’alt nivell de precarietat laboral dels seus treballadors i les seves treballadores.

L’Estat espanyol és capdavanter a la Unió Europea en:

- Temporalitat dels contractes
- Ús de les empreses de treball temporal (ETT)
- Salaris baixos
- Hores extra
- Subcontractació
- Menor inversió en formació dels treballadors i les treballadores
- Incompliment de la llei
- Economia submergida


PERILL: MANCA DE PROFESSIONALITAT

Tots aquests elements contribueixen a generalitzar una manca de professionalitat i de qualitat en els productes i serveis que ofereixen les empreses del nostre país.

En haver optat per fórmules de competitivitat basades en l’abaratiment dels costos, les empreses ofereixen productes i serveis barats però de qualitat baixa.

Per la seva banda els treballadors i les treballadores pateixen:

- Manca de perspectives professionals
- Desmotivació
- Sous baixos
- Explotació
- Inestabilitat i inseguretat en el lloc de treball
- Manca de professionalitat, és a dir, poca especialització de les professions
- Desconeixement dels riscos inherents al lloc de treball
- Manca de drets fonamentals


PERILL: SINISTRALITAT LABORAL

D’aquesta manera tan senzilla s’explica per què l’Estat espanyol és capdavanter en Sinistralitat Laboral. Els accidents laborals s’han convertit en el nostre pa de cada dia, de manera que ja gairebé ni se’n parla als mitjans de comunicació. Milers de petits accidents totalment evitables succeeixen constantment al nostre voltant i són la causa de lesions, invalideses, malalties i morts.

La sinistralitat laboral és un problema molt greu i cal que la societat opti per donar-li la mateixa importància que s’atorga als accidents de tràfic o al terrorisme. Les estadístiques mostren que els treballadors de l’Estat espanyol són els més barats i els que més hores treballen, però sorprenentment són també els que mostren:

- Menor productivitat
- Major taxa d’accidentalitat laboral
- Menor poder adquisitiu
- Menor satisfacció amb la seva ocupació
- Major taxa de malalties professionals
- Menor compromís amb l’empresa per a la que treballen
- Major taxa de treball il·legal
- Major disposició per a canviar de feina

Al nostre voltant, la resta de països europeus ja ha entès que la millor manera de ser competitius és oferir més qualitat ens els productes i serveis, la qual cosa comporta tenir treballadors i treballadores professionals, ben formats, ben pagats, ben tractats i ben valorats, ja que aquesta és la fórmula que genera més riquesa a llarg termini, i per a tota la societat.


Reptes Pendents


L'actual llei de Prevenció de Riscos Laborals és força positiva en molts sentits però pateix d'una greu manca de recursos en la seva aplicació que minva la seva efectivitat.

Catalunya i l'Estat espanyol tenen un percentatge de contractes a través d'Empreses de Treball Temporal molt superior a la mitjana europea.

Les malalties professionals, és a dir, les malalties derivades de la realització continuada d'un tasca professional, es regulen segons una llei obsoleta de l'any 1978. Els sindicats de treballadors i treballadores ja fa temps que exigeixen la seva modificació i adaptació als nous temps.

L'aparició de les Empreses de Serveis Integrals està col·laborant a empitjorar la precarietat. Sovint, aquesta mena d'empreses s'utilitzen fraudulentament per a contractar treballadors/es amb salaris més baixos dels que determinen els convenis vigents.

Enllaços sobre el tema:

CCOO
CGT
Institut d'Estadística de Catalunya

Descarrega la versió en gran format: Cara A | Cara B

Descarrega la versió en gran format: Cara A | Cara B